A Espanya hi ha dos llocs anomenats Chilches, una circumstància que sovint genera confusió i que no és, ni de bon tros, casual. Un es troba a Andalusia, a la província de Màlaga; l’altre està a la Comunitat Valenciana, a la comarca de la Plana Baixa. Dos territoris diferents, amb històries, llengües i trajectòries pròpies, però amb una coincidència nominal en castellà.

El Chilches andalús no planteja cap debat identitari. El seu nom en castellà respon a la seua evolució històrica i ningú no en qüestiona la legitimitat. És Chilches, i punt.

La situació és ben distinta en el cas del municipi valencià de Xilxes, el nostre poble. Ací, el nom propi del poble és Xilxes, una forma històricament documentada en valencià, arrelada en la tradició lingüística i reconeguda oficialment. “Chilches” no és més que una adaptació castellanitzada que durant dècades es va imposar per inèrcia administrativa i per una visió uniformitzadora que tendia a esborrar la diversitat.

Per tant, no estem davant de dos pobles iguals amb el mateix nom, sinó davant de dues realitats diferents que només coincideixen en una denominació castellanitzada. I això, lluny de ser una virtut, és una font permanent de confusió i de dilució identitària.

Dir-se Xilxes no és una qüestió folklòrica ni un capritx ideològic. És una eina clara de diferenciació, una senya d’identitat pròpia que permet distingir-se del Chilches de Màlaga i, al mateix temps, reconéixer la realitat lingüística del territori valencià. En un món globalitzat, on la identitat local també és marca, projecció i visibilitat, tindre un nom únic és una fortalesa, no un inconvenient.

Malgrat això, esta evidència ha sigut combatuda de manera sistemàtica per determinats agents de la dreta, que des de fa anys s’han entestat a esborrar qualsevol rastre d’identitat pròpia de Xilxes. No és un fet puntual ni anecdòtic. Ja ho van fer quan es van carregar l’escut històric del municipi, substituint-lo per una versió buida de contingut simbòlic, de consensos i de memòria col·lectiva. I ara tornen a la càrrega, esta vegada contra el mateix nom del poble.

L’objectiu no és la claredat ni la convivència lingüística. L’objectiu és un altre: la aniquilació cultural lenta, el buidatge progressiu de tot allò que singularitza Xilxes com a comunitat amb història pròpia. Es presenta com neutralitat, com sentit comú o com una manera de “no complicar les coses”, però en realitat respon a prejudicis ideològics molt clars: la incomoditat davant del que no encaixa en un model uniforme, castellanitzat i sense matisos.

El més greu no és només l’atac a la denominació de Xilxes, sinó la ruptura deliberada dels consensos que havien permés conviure amb normalitat. Durant anys, el nom de Xilxes ha sigut utilitzat institucionalment, assumit amb naturalitat i entés per tothom. Ningú no es perdia, ningú no quedava exclòs. El problema no era el nom; el problema és que, per a alguns, que Xilxes existisca amb identitat pròpia resulta molest.

Defensar el nom de Xilxes no és anar contra ningú. No és negar el castellà ni alçar fronteres. És, simplement, reivindicar el dret a ser el que som, sense demanar permís i sense complexos. Igual que Màlaga no renuncia a la seua identitat andalusa, Xilxes no ha de diluir-se per resultar còmoda.

Si a Espanya hi ha dos Chilches, la solució no passa per esborrar-ne un culturalment, sinó per apostar per la claredat, l’honestedat i el respecte a la diversitat. I en este camí, Xilxes no és un problema a resoldre: és una identitat a preservar.

Perquè quan es comença esborrant un nom, quasi sempre s’acaba esborrant alguna cosa més.

fCompartir Facebook

Tweet

Whatsapp