EN Xilxes el terme més utilitzat pels nostres majors era meló d'Alger front a altres noms d'altres zones.
Refrescant i lleuger, el meló d'Alger és un de les reis de l'estiu. Originari d'Àfrica tropical, en l'actualitat es comercialitzen més de cinquanta varietats d'aquesta fruita rica en vitamina A, antioxidants i, sobretot, en aigua.
EN Xilxes el terme més utilitzat pels nostres majors era meló d'Alger front a altres noms d'altres zones.
Refrescant i lleuger, el meló d'Alger és un de les reis de l'estiu. Originari d'Àfrica tropical, en l'actualitat es comercialitzen més de cinquanta varietats d'aquesta fruita rica en vitamina A, antioxidants i, sobretot, en aigua.
Al meló d'Alger el de rei de l'estiu no li ve només per ser una fruita d'aquesta època de l'any. També per ser una de les més refrescants, amb un contingut en aigua que supera el 90%, i perquè es conserva molt bé malgrat la calor. Pot estar en perfectes condicions durant dues setmanes si es manté a 15°C i fins a tres si està entre 7 i 10° C (mai a menys de 7 graus, ja que és molt sensible al fred). El motiu que siga tan resistent és la seua forta escorça, que li protegeix de l'exterior i regula la seua temperatura.
Com podem fer una fanalet de meló d'alger?
Amb un meló d'alger a les mans el primer que calia fer era tallar-ne la coroneta, és a dir, la part de dalt on té el pecíol, que es conservava per fer-la pujar i baixar. Tot seguit es buidava, picant la polpa amb un ganivet i traient-la amb una cullera. Mentre els avis, els pares o els germans realitzaven la tasca, els menuts anaven menjant-se la molla roja i dolça. Una vegada buit el meló d'alger es feien uns dibuixos sobre la corfa verda, raent-la amb molta cura; practicaven tres foradets a la coroneta, i uns altres tants a la part superior d'on l'havien separada, pels quals es passava un cordell, es feien uns nusos als extrems inferiors, i als contraris una baga des d'on s'agafava. Dins el fanalet vegetal es col·locava un tros d'espelma o ''ciri'', que s'hi fixava mitjançant un clau o un bastonet, i quan s'encenia il·luminava els dibuixos, els quals amb el moviment semblaven tenir vida. (CAPÓ, Bernat. Costumari Valencià 2)
De nit els menuts eixien al carrer amb els seus fanalets i plenaven el poble de llumetes, rivalitzaven per comprovar qui tenia el fanalet més bonic, original i que més enlluernava, alhora que cantaven una cançoneta que varia de poble en poble...
El sereno ha mort un gos