El secretari general del PP, Miguel Tellado, es preguntava aquests dies: «Què passaria a Espanya si una persona d’ultradreta assassinara a tirs un activista d’esquerres?». La resposta és clara: no cal imaginar-ho, perquè ja ha passat.

En els últims anys hem vist com joves d’esquerres i antifeixistes han sigut assassinats: Lucrecia Pérez, Carlos Palomino o Guillem Agulló són noms que haurien d’estar gravats en la memòria democràtica del nostre país. Tres vides truncades per la violència de l’extrema dreta, tres símbols d’una realitat que sovint s’intenta amagar o relativitzar.

No són casos aïllats. Durant la Transició, mentre es venia el mite de la reconciliació, l’ultradreta va assassinar 273 persones d’esquerres, moltes vegades amb la complicitat del silenci institucional i mediàtic. I si mirem més arrere, després del final de la Guerra Civil, la dictadura franquista es va cobrar la vida de més de 150.000 republicans i antifeixistes afusellats, empresonats o desapareguts.

Davant d’aquests fets, preguntar-se “què passaria” és ignorar que la història ja va donar resposta: el que va passar va ser impunitat, oblit i silenci. Per això, si volem una democràcia sòlida, hem de recordar que la violència política a Espanya ha tingut rostre, víctimes i botxins, i que l’extrema dreta no necessita escenaris hipotètics: ja ha deixat massa cadàvers en el nostre passat recent.

Telemaco.

fCompartir Facebook

Tweet

Whatsapp