«Quan tot era blanc i negre»: la cançó que posa veu al dolor de la Plana Baixa

Quan la Serra crema, la Plana Baixa també perd una part de si mateixa

Hi ha tragèdies que es poden explicar amb xifres: hectàrees cremades, pobles evacuats, persones obligades a deixar les seues cases i una part important de la Serra d’Espadà convertida en cendra.

Però també hi ha una altra manera d’explicar el que ha passat: parlant del que hem sentit.

I això és el que ha fet Carmen Manila amb Quan tot era blanc i negre, una cançó escrita mentre el foc encara cremava i que ha acabat convertint-se en una de les expressions més emotives de la ferida que l’incendi de la Vall d’Uixó ha deixat en la nostra terra.

No és simplement una cançó sobre un incendi. És una cançó sobre casa nostra.

La Serra també és la Plana Baixa

Per als qui vivim a la Plana Baixa, la Serra d’Espadà no és un paisatge llunyà.

És el fons que veiem cada dia. Són els camins, les fonts, les sureres, les carrasques, el romer i el timó. És Artana, Eslida, Aín, Alfondeguilla, la Vall d’Uixó i tants altres racons que formen part de la memòria col·lectiva de la comarca.

El foc va començar a la Vall d’Uixó, però ràpidament es va convertir en una tragèdia comarcal.

Quan crema la Serra, no crema només un terme municipal: crema una part del paisatge, de la història i de la identitat de tota la Plana Baixa.

Una cançó escrita mentre encara cremava la muntanya

Quan tot era blanc i negre va nàixer mentre les flames encara avançaven.

La peça parla del nostre territori, de les fonts, dels barrancs, de les carrasques, de les sureres i dels camins. Elements que qualsevol persona de la comarca pot reconéixer.

I ahí està gran part de la seua força.

Qui ha vist estos dies les zones afectades difícilment pot quedar indiferent. On abans predominava el verd, ara apareixen el negre dels troncs i el gris de la cendra.

Perquè un incendi forestal no crema únicament arbres.

Crema biodiversitat, paisatge, agricultura, records i una part de la relació sentimental que mantenim amb el territori.

Una comarca unida en el dolor i en l’ajuda

L’incendi també va deixar una altra imatge que no s’ha d’oblidar: la d’una comarca que, davant de la tragèdia, va saber reaccionar amb solidaritat i respecte.

Aquell mateix dia, mentre el foc avançava i moltes famílies vivien hores d’angoixa, la majoria dels pobles de l’entorn van cancel·lar o suspendre els actes festius previstos. No era moment de música ni de celebracions. Era moment de mirar cap a la Serra, ajudar qui ho necessitava i compartir el dolor dels pobles afectats.

Molts municipis, associacions i ciutadans es van bolcar a oferir recursos, instal·lacions i ajuda a les persones evacuades. Bombers, brigades forestals, forces de seguretat, personal sanitari, voluntariat i veïnat van donar el millor de si mateixos davant d’una situació extraordinària.

Un dels exemples més significatius va ser el d’Alfondeguilla i Moncofa. Veïns i veïnes d’Alfondeguilla evacuats pel foc van trobar acollida a Moncofa, en una mostra de solidaritat entre dos pobles de la mateixa comarca. Després, Alfondeguilla ha volgut reconéixer aquella ajuda dedicant un carrer a Moncofa.

També va arribar el dol, el silenci i el respecte per tot allò que s’havia perdut. Perquè una tragèdia d’esta magnitud no afecta només els pobles on arriben les flames: colpeja emocionalment tota una comarca.

Aquells dies van demostrar que els límits municipals existeixen als mapes, però que, davant d’una emergència, la Plana Baixa sap comportar-se com un sol poble.

La Serra tornarà a ser verda, però necessitarà temps

La natura començarà ara el seu procés de recuperació, però no podem limitar-nos a esperar.

La Serra necessitarà durant anys seguiment ambiental, prevenció d’incendis, gestió forestal, recuperació de cultius i inversió pública.

Quan desaparega el fum de les notícies i passe l’estiu, serà especialment important no oblidar.

I és ahí on una cançó com Quan tot era blanc i negre adquireix una dimensió especial.

Les administracions faran informes. Els tècnics comptaran hectàrees. Arribaran projectes i actuacions.

Però la cultura té una altra funció:

guardar el que sent un poble.

La cançó de Carmen Manila mira també cap al futur, cap al dia en què tornarem a caminar pels nostres camins, entre arbres i olor de romer i timó.

Potser passaran anys.

Però tornarem.

I quan el verd torne a cobrir les muntanyes, esta cançó quedarà com el record d’aquell estiu de 2026 en què una part de la Plana Baixa es va tornar negra, però tota una comarca va demostrar la seua solidaritat i va descobrir, una vegada més, fins a quin punt estimava la seua Serra.